4/5. Resistència contra el franquisme (1936-1979)

Des del moment que triomfa el cop d’Estat i per amagar-se de la violència que s’estava exercint, grans grups de persones es van refugiar a les muntanyes de tot el país. Aquest fenomen, conegut genèricament com el dels fugits, va donar peu als anys 40 a les organitzacions de resistència contra la Dictadura: els maquis.

A Galícia, Lleó, Astúries, Cantàbria, Llevant, Extremadura o Andalusia, les restes de l’exèrcit republicà van aconseguir organitzar-se i donar forma a aquest moviment que es va allargar fins a entrats els anys 50.

Els van recolzar familiars, veïns, amics…, els anomenats enllaços. Aquests també van ser durament reprimits per part de la Dictadura, que va crear lleis específiques per eradicar qualsevol moviment d’oposició i de resistència. Va ser tan gran la seva importància que des dels nous estudis sobre la guerra ja es planteja que la guerra civil no va acabar el 1939, sinó que va continuar fins als anys 50.

Alhora que la lluita guerrillera que va tenir lloc a les muntanyes, van existir grups de resistència armada a les ciutats, especialment a Madrid i Barcelona. A Catalunya van tenir una presència important. La majoria eren persones que residien a França i creuaven la frontera per realitzar accions contra la Dictadura, per exemple, sabotatges contra interessos econòmics o contra persones vinculades amb la Dictadura o accions de propaganda. També van estar molt presents fins als anys 50 i, igual que els guerrillers de la muntanya, el seu destí va ser l’exili o la mort a mans del franquisme.

Amb el pas dels anys i la desaparició de la resistència armada, la lluita contra la Dictadura es va canalitzar a través dels sindicats de classe clandestins. Especialment actius a partir dels anys 60, sindicats com Comisiones Obreras (CCOO) o Unión General de Trabajadores (UGT) es van mantenir actius en moltes de les indústries existents al país. A més d’infiltrar-se als sindicats verticals —els únics permesos per la Dictadura—, van protagonitzar algunes accions de certa importància com la vaga de tramvies a Barcelona el 1951, la huelgona del 1962 a Astúries i Lleó, les mobilitzacions estudiantils del 68 o la vaga de la Seat el 1971 a Barcelona.

Com va fer des del mateix naixement, la Dictadura va utilitzar la violència sempre que calia reprimir qualsevol intent d’oposició. Així, va crear lleis específiques per exercir aquesta violència estatal; va utilitzar la Policia, la Guàrdia Civil i l’Exèrcit com a estaments per exercir aquesta violència; i va crear un aparell d’informació i vigilància de l’ oposició per tenir coneixement en tot moment de què estava passant a l’ oposició i qui en formava part. Els assassinats, en forma d’afusellaments, van ser una pràctica comuna, sent els últims el 25 de setembre de 1975, menys de dos mesos abans que morís Francisco Franco, el dictador que va governar Espanya amb mà de ferro durant quaranta anys.