2/5. Cop d’Estat i guerra (1936-1939)

Des del mateix 14 d’abril del 1931 la República va tenir molts detractors. Els sectors que fins aleshores tenien el poder econòmic (l’Església, l’aristocràcia i l’exèrcit principalment) van veure com els seus privilegis podien desaparèixer. Hi va haver diversos intents de cops d’Estat militars que no van arribar a fructificar, però amb la victòria del Front Popular aquesta conspiració encara es va fer més forta. Aquestes elits van afavorir un ambient de violència i inestabilitat als carrers, un procés que va acabar propiciant un cop d’Estat.

El 18 de juliol de 1936, a les colònies espanyoles al Marroc i a diverses de les divisions militars es va declarar la guerra contra el govern de la Segona República, iniciant-se amb el cop d’Estat liderat pel general Francisco Franco. Va triomfar a punts com Galícia, Navarra o el Marroc, però en molts altres la defensa del Govern per part de les organitzacions obreres va provocar el seu fracàs. Espanya va quedar dividida en dues zones: la lleial o republicana i la revoltada o franquista, autoanomenada com a “nacional”.

Durant els primers dies i mesos que van seguir el 18 de juliol, van ser les mateixes organitzacions obreres les que es van autoorganitzar per combatre l’exèrcit revoltat. Es coneixen com les milícies, que des del primer moment van protagonitzar la lluita contra el feixisme a molts fronts (Aragó, Catalunya, Madrid, Astúries, …) i que després de diversos intents van acabar sent obligades a formar part de l’exèrcit republicà.

Les dones van formar part de la societat en guerra de la mateixa manera que ho van fer els homes. Van defensar amb armes el govern republicà, van formar part de les milícies que van lluitar contra el feixisme i es van organitzar per participar a la guerra. Amb el pas dels mesos, però, l’exèrcit republicà va decidir que el seu paper havia de ser menor, les va apartar del front i les va relegar només als treballs a la rereguarda, especialment en indústries armamentístiques o en sanitat.

La guerra civil espanyola es pot considerar el primer front de batalla de la Segona Guerra Mundial. Alemanya, governada pels nazis, i Itàlia, governada pels feixistes, van donar suport material i humà als revoltats. A partir d’octubre del 1936, l’Estat republicà va començar a rebre el suport de la Unió Soviètica. A més, unes 40.000 persones voluntàries de tot el món van acudir a defensar la República, i es van crear així les Brigades Internacionals, un fenomen espontani de militants antifeixistes.

La inferioritat dels recursos materials i humans del bàndol republicà va ser més que manifesta des del començament. Els revoltats van anar guanyant terreny a poc a poc, excepte excepcions èpiques com la defensa de Madrid, cercada pel bàndol revoltat des del 1936. Això va provocar una guerra de gairebé tres anys, llarga i cruel, on per primera vegada a la història es van realitzar bombardejos contra la població civil (a la carretera de Màlaga a Almeria, a Barcelona, Madrid, Guernika, Lleida, Tarragona, Reus, etc.). Això, unit a l’avenç de les tropes revoltades, va provocar uns enormes moviments migratoris, on la població va intentar arribar a zones més segures o fins i tot l’exili.