5/5. Democràcia?

El dictador Francisco Franco va morir a l’Hospital de la Pau de Madrid el 20 de novembre del 1975, als 82 anys. A partir d’aquell moment, va començar el que s’ha anomenat Transició cap a la Democracia, un procés que tindria algunes fites com l’aprovació, el 1978, de l’actual constitució espanyola. Aquest procés es va allargar fins a la victòria electoral del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), liderat per Felipe González, l’octubre del 1982. Mentrestant, sectors vinculats amb l’antiga dictadura militar van intentar trencar aquest procés de transició cap a la democràcia, i van protagonitzar un cop d’Estat el 23 de febrer del 1981, quan un grup de guàrdies civils van assaltar, armats, el Congrés dels Diputats.

Una de les reformes legislatives més polèmiques que es van donar en aquells anys va ser la de la Llei d’Amnistia, que es va aprovar l’octubre del 1977. Suposadament, aquesta llei servia per treure de les presons els milers de persones que encara estaven recloses per motius polítics. Però en realitat la Llei va servir per perpetuar i intentar silenciar el passat de violència que s’havia viscut a Espanya des dels anys 30 del segle XX. Amb aquesta amnistia es va pretendre signar un pacte de silenci, oblidar el que havia passat, deixant així de banda les famílies de les centenars de milers de víctimes que havia provocat la repressió i la Dictadura.

On sí que es va produir un important avenç durant la Transició va ser en la multiplicació de les lluites en favor de beneficis socials de tota mena. Així, de manera gradual, es va anar dotant l’Estat d’una legislació democràtica i es va eliminar bona part de les lleis de la Dictadura. Una de les més importants va ser la Llei per a la Reforma Política de gener de 1977, gràcies a la qual van ser legalitzats la major part dels partits polítics que, fins aleshores, es consideraven clandestins -els més importants, el Partido Comunista Español (PCE) i el PSOE-.

També van ser legalitzats, a partir d’aquell moment, els sindicats de classe, les associacions veïnals o de barri i la vida associativa, que va renéixer amb la Transició. Tot aquest procés va suposar un avenç notable en qüestions d’igualtat i millora de les condicions de vida de moltes minories, que havien estat oprimides per la Dictadura.

Una de les grans llacunes de la Transició va ser el tracte cap a les víctimes de la Dictadura, intentant deixar en l’oblit a les que van ser assassinades per defensar la legalitat republicana.

Tot i això, a partir de l’any 2000 es va reprendre el procés per recuperar les milers de víctimes a tot el país per part de les seves famílies, organitzades com un moviment social. Aquestes associacions van aconseguir generar dues lleis i un debat públic que va continuar avançant en el coneixement dels fets ocorreguts a partir del juliol de 1936.

En algunes d’aquestes fosses es van trobar restes de poques persones; altres albergaven centenars de cossos. Obrir-les ha significat que els seus familiars els han pogut trobar, recuperar les seves restes i saber com van morir. Fins al 2023 s’han obert més de 700 fosses a Espanya i s’han recuperat les restes de més de 9.000 persones. Es calcula que encara se’n podrien recuperar més de 20.000: això només representa el 25% de les persones que van patir un procés de desaparició forçada.

Tot aquest fenomen, que s’ha desenvolupat a Espanya al llarg del nou segle, és un debat molt viu i molt present a diferents parts del món. Per exemple, a Europa es va desenvolupar després del final de la Segona Guerra Mundial; a Llatinoamèrica, als anys 90 del segle passat; en alguns països asiàtics també es continua avançant en el coneixement de les violacions de drets humans comesos a les dictadures de cada indret. Molts d’aquests indrets han aconseguit reconstruir el passat molt millor que Espanya.

Encara que no ho sembli, el franquisme i la Dictadura segueixen presents a la nostra societat. No només a través de símbols i plaques que se segueixen conservant a bona part de ciutats del país, sinó a través de lleis, partits polítics o associacions que reclamen un retorn a la Dictadura.

Avui dia seria pràcticament impossible tornar a viure una guerra semblant a la passada guerra civil. L’avenç de la tecnologia i l’individualisme tan present a la nostra societat provocarien una guerra totalment diferent de la que van viure els nostres besavis. Però, malgrat això, mai estarem fora de perill de viure un nou conflicte armat. Països com Síria, Afganistan, Sudan, Palestina o Ucraïna fa ja uns quants anys que estan en guerra. Què penses tu que podem fer perquè això no torni a passar?